El Viburnum tinus, conegut popularment com a durillo, llorer salvatge, marfull o laurentí, és un arbust perennifoli originari de la regió mediterrània, que es caracteritza per la seva gran resistència i la seva atractiva floració hivernal.
En aquest article et comptem tot el que necessites saber sobre les seves característiques i cures, perquè puguis gaudir d’aquesta planta al teu jardí o terrassa.
Característiques del Viburnum tinus
El durillo és un arbust que pot assolir els 3 metres d’alçada, tot i que també es pot podar per donar-li forma d’ arbre petit.
Les seves fulles són ovalades, coriàcies, de color verd fosc i brillant pel feix i més clares i peludes per l’enrevès.
Les seves flors són blanques, petites i aromàtiques, i s’agrupen en inflorescències terminals amb forma d’umbela, que apareixen des de finals de l’hivern fins a la primavera.
Els seus fruits són unes baies rodones, de color blau fosc o negre, que contenen una sola llavor no comestible.
El durillo és una planta molt utilitzada en jardineria, tant per formar tanques com per decorar massissos, bordures o rocalles.
També es pot cultivar en test, sempre que se li proporcioni un bon drenatge i una mida adequada.
El seu principal atractiu és la seva floració hivernal, que contrasta amb el verd intens de les seves fulles i aporta color i vida al jardí en una època en què poques plantes floreixen.
Cures del Viburnum tinus
El durillo és una planta molt fàcil de cuidar, ja que s’adapta a diferents condicions de llum, sòl i clima.
Aquestes són les cures bàsiques que has de proporcionar-li:
Ubicació: el durillo pot créixer tant a ple sol com en semisombra, però no tolera l’interior de la casa. L’ideal és ubicar-lo en un lloc on rebi almenys unes hores de sol directe al dia, per afavorir la seva floració i evitar l’atac de fongs.
Si vius en una zona costanera, no et preocupis, ja que el durillo resisteix bé la brisa marina i la salinitat.
Reg: el durillo és una planta que suporta bé la sequera, per la qual cosa no necessita regs freqüents ni abundants. El millor és regar-la quan el substrat estigui sec, evitant l’entollament.
A l’estiu es pot regar cada 2 o 3 dies, i a l’hivern cada 4 o 5 dies. Si el durillo està en test, cal assegurar-se que tingui forats de drenatge i col·locar un plat a sota per recollir l’excés d’aigua.
Sòl: el durillo no és exigent amb el tipus de sòl, sempre que sigui fèrtil i ben drenat. Pot créixer en sòls àcids, neutres o alcalins, encara que prefereix els lleugerament àcids.
Si està en test, es pot fer servir un substrat universal o una barreja de terra de jardí, sorra i turba.
Adob: el durillo es beneficia d’una aportació d’adob orgànic durant la primavera i l’estiu, per estimular el seu creixement i floració. Es pot usar compost, humus de llombriu o fem ben descompost, aplicant-lo sobre la superfície del sòl o mesclont-lo amb el substrat.
També es pot fer servir un adob líquid específic per a plantes amb flor, seguint les indicacions del fabricant.
Poda: el durillo no necessita una poda intensa ni regular, excepte per eliminar les branques seques, malaltes o malmeses. També es pot podar per donar-li forma o reduir la seva mida, però sempre després de la floració, per no afectar els orients florals.
Es recomana fer servir unes tisores de podar afilades i netes, i fer talls nets i inclinats.
Com veus, el durillo és una planta molt agraïda, que et recompensarà amb la seva bellesa i aroma durant tot l’any. Si t’animes a cultivar-lo, no t’esgafaràs.
